Si a l’escola només s’engega l’aplicació de les tecnologies més avançades, però no es posen en marxa programes per ensenyar a pensar i com aprendre, utilitzant eines d’estudi adequades tant per a estudiants de poca edat com per a adolescents, els estudiants endarrerits mai no podran millorar el seu rendiment cognitiu i, en conseqüència, els seus resultats acadèmics no seran òptims.
Any rere any, els gabinets psicopedagògics s’omplen d’estudiants que presenten un ampli ventall de trastorns d’aprenentatge, així com: TEA: trastorn de l’espectre autista, TDL: trastorn del desenvolupament del llenguatge, simple i/o sever de caràcter idiopàtic », TDAH: «trastorn de dèficit d’atenció», Dislèxia: «trastorn de la lectura i/o escriptura», Discalcúlia: «trastorn a l’hora de llegir i escriure nombres», Trastorns de la lateralitat: lateralitat creuada, etc. per anomenar-ne uns quants. Aquests trastorns requereixen, evidentment, una intervenció psicopedagògica específica i individualitzada per poder esmenar-los i/o, en el pitjor dels casos, quan aquests trastorns són de molt difícil resolució, donar recursos i estratègies específiques suficients a qui els pateix per anar fent-los front amb la màxima dignitat. Però no és aquest tipus de trastorns reals a què ens referim aquí, sinó d’aquells estudiants “etiquetats equívocament” de trastorns inexistents des de diferents àmbits educatius per no copsar amb èxit els sues coneixements i, per tant, per no poder fixar els seus aprenentatges.
Són moltes les vegades que els pares ens porten i confien els seus fills/es als nostres gabinets psicopedagògics perquè refereixen que aquests no saben resoldre tasques escolars per si mateixos. Alguns d’ells són un crit d’alerta que només necessiten d’ orientació i suport per poder resoldre aquestes tasques amb èxit, però d’altres són un crit d’alerta molt més greu, trobant-se ja a la vora de l’abisme i amb el desànim i la inequívoca empremta del fracàs escolar.
ALERTA: no confondre les “no aptituds cognitives dels estudiants” amb la “manca d’eines d’estudi adequades que no se’ls ensenya”, ja que, de vegades, la manca d’eines i estratègies d’estudi adequades bloqueja els aprenentatges i no els deixa aprendre, causant-los, tal com dèiem el desànim, l’avorriment i la desídia davant l’estudi de qualsevol matèria d’aprenentatge.
REFLEXIÓ: De vegades, alguns estudiants etiquetats equívocament de trastorns inexistents no són més que la conseqüència directa dels dèficits i mancances del nostre sistema educatiu i de no posar en marxa activitats pedagògiques específiques que “ensenyen a pensar i com aprendre” i a fixar els coneixements i els aprenentatges. Si abans que els estudiants puguin aprendre aquestes eines d’estudi que tant faciliten fixar els aprenentatges ja se’ls exigeix que aconsegueixin els objectius pedagògics curriculars proposats, molts fracassen.
Els professionals que tractem de forma externa aquests estudiants catalogats de “fracàs escolar” hem d’advertir i advertim que són moltes les vegades que aquests, quan aconsegueixen aprendre les eines i estratègies específiques d’estudi superen les seves dificultats i poden arribar, fins i tot, a ser estudiants brillants.
