La intel·ligència, entesa com la capacitat mental general que comporta raonar, planificar, solucionar problemes, comprendre idees complexes i abstractes i aprendre de l’experiència, és sàvia i potent i res no passa als estudiants que amb ella poden i saben compensar els dèficits i mancances del nostre sistema educatiu. Hi ha estudiants que no només poden compensar i tirar endavant malgrat aquestes mancances, sinó que fins i tot es converteixen en eminències i futures celebritats. Sí, això és molt cert; però també és cert que “no tots aprenem de la mateixa manera” ni tots sabem compensar certs dèficits que condicionen poder o no poder fixar els nostres aprenentatges; i és per això que cal preguntar-se: ¿què passa amb els estudiants que no fixen els seus aprenentatges? En aquest cas, la resposta és que potser aquests estudiants necessiten que les seves aptituds cognitives puguin aflorar amb mètodes que faciliten l’estudi i que molts es perden pel camí de l’aprenentatge sense poder trobar el seu lloc a l’aula i sense que els seus recursos, tot i tenir-los, puguin fluir. De vegades hi ha estudiants que al llarg de tota la seva escolaritat ni ells ni cap professor han estat capaços de descobrir les seves potencialitats, considerant-se i sent considerats “fracassats escolars”.
Els especialistes del món de l’educació sabem que, de vegades, l’èxit dels resultats acadèmics d’un estudiant no depèn tant de la seva intel·ligència, sinó de la metodologia que utilitzi per aconseguir aprendre els continguts curriculars. Hem de tenir en compte que «no tots aprenem de la mateixa manera» i si la manera com ens ensenyen no respon al nostre perfil cognitiu, probablement, no podrem aprendre a fixar de forma correcta els nostres aprenentatges. Per això, l’escola s’hauria de plantejar d’una vegada per totes que “ensenyar a pensar i com aprendre” els estudiants a utilitzar diverses eines i/o estratègies d’estudi adequades és “la clau” de l’educació perquè és la manera com els estudiants poden fixar i consolidar definitivament els aprenentatges.
Pensar estrictament que els estudiants aprenguin les àrees curriculars sense més ni més, suposa focalitzar l’atenció educativa únicament en els objectius pedagògics més immediats establerts pel nostre sistema educatiu. Tot i això, pensar abans que res a «ensenyar a pensar i com aprendre eines i estratègies cognitives específiques per poder fixar els coneixements i aprenentatges” suposa, per descomptat, donar prioritat a la metodologia d’estudi eficaç que permeti consolidar els coneixements d’una manera molt més segura; és possible que es pensi que potser aquesta forma pot comportar un aprenentatge molt més elaborat i lent ja que, per descomptat, això requereix molta més dedicació i temps. És cert; però aquesta dedicació i temps revertiran, sens dubte, en profit per als estudiants que són, al capdavall, l’objectiu primordial de l’educació.
Si els estudiants, a l’escola, poguessin aprofundir més en els seus aprenentatges amb activitats específiques que els permetés «aprendre a pensar i com aprendre a utilitzar estratègies per fixar els coneixements i els seus aprenentatges” abans que se’ls exigissin bons resultats acadèmics de les àrees curriculars proposades, aquests acabarien, sens dubte, per consolidar-los molt millor i, per tant, caldria pensar que només la simbiosi d’aquests procediments i en aquest ordre: ensenyar a pensar i com aprendre + la pràctica i l’ús de les estratègies adequades per aprendre i fixar els coneixements donats + l’exigència dels resultats acadèmics, seria el camí adequat cap a una finalitat educativa integral.
És gairebé segur que la majoria estem d’acord que «no tots aprenem de la mateixa manera» i, precisament per això, els professionals que treballem dia a dia amb estudiants, hauríem d’estar molt atents a aquestes diversitats cognitives, potenciant una metodologia que contemplés una manera d’ensenyar més coherent, a més de més personalitzada, per enfrontar-nos als diferents perfils cognitius que trobem al món de l’educació i, sobretot, hauríem de tenir molt clar que l’estudiant necessita una metodologia per “aprehendre” els seus aprenentatges.
Des que l’infant entra a formar part de la comunitat educativa se li hauria d’ensenyar a pensar i com aprendre a utilitzar eines adequades” que li permetran en un futur consolidar els seus aprenentatges i poc a poc podrà anar aflorant els seus recursos i, els professors, alhora, podran adonar-se de les dificultats de cadascun dels seus estudiants i podran intentar ajudar-los molt millor.
Finalment, cal dir que els educadors sabem o hauríem de saber que només potenciant el desenvolupament cognitiu i exercitant-lo al màxim amb eines facilitadores d’estudi i no confonent els objectius educatius pedagògics amb els objectius de les àrees curriculars més immediats podrem desenvolupar molt millor les intel·ligències múltiples dels nostres estudiants i podrem introduir-los al meravellós món de l’aprenentatge, donant-los, en tot moment, eines adequades que els permetran endinsar-se correctament a l’ampli i complex món de l’aprenentatge amb certa solvència i eficàcia.
Actualment els nostres estudiants reben gran quantitat d’inputs tecnològics, que els ofereix un món d’immensa informació. Els educadors els hem d’”ensenyar sempre a pensar i com aprendre a utilitzar eines i estratègies d’estudi adequades perquè puguin arribar per ells mateixos a una bona comprensió i estructuració de les matèries d’estudi i a un bon ús i consolidació de l’aprenentatge de tota aquesta informació”, podent així fixar els seus coneixements de forma permanent.
